Detalls
Explicació del monument
Lema: Els que ens toquen el violó
Artiste: José Luis Pascual Nebot
Remat.- Un colom, de sexe tant se val, tocant un gros violoncel, és la representació de la classe política que ens governa, segons creuen ells.
En tota banda que es preue,
sempre hi ha qui desafina,
tant se val la seua espècie,
si es colom o colomina.
Solen ser d’arreu triats,
tant de xufa com petxina,
es fan prompte espavilats,
per al poble, una ruïna.
No sabràs de qui és la culpa,
d’Espanya o l’autonomia.
Tirant-se damunt la puça
de tota la malaltia.
Escenes.- Un cor travessat per una fletxa, no és per assumptes d’amor. Són els distints acords i decrets del govern que se’ns han clavat en el cor.
L’acord a Veneçuela,
no està verd, està madur,
amb l’ex de la Sarsuela,
li assegura un bon futur.
Nou impost a les deixalles
que fem en les nostres llars
i per als qui fan caguerades,
no hi ha res per ser tan mals.
Un rotllo de paper higiènic que es pot aprofitar per netejar un grapat de coses i també per a resoldre una sobtada necessitat.
Fuigdelmón no es va fugir,
davant d’un graciós desmare.
Tant de temps sent restrenyit,
va ser corre que em cague.
El govern, quina vergonya,
en tota eixa comitiva,
semblava tot que era conya,
i es va esmunyir com l’anguila.
Estem davant de dos ous més grans que els de una estruç, que representen els simbòlics atributs d’alguns dirigents, tant de partits d’esquerra com de la dreta.
Hi ha un ministre malcarat
que et recorda veure un mico,
sembla estar sempre enfadat,
l’han ficat pa fer bonico.
D’Alacant aplegà el xic,
amb les idees més grans
i s’ha trobat l’embolic,
amb les mans plenes de fang.
Com les notes del solfeig, la premsa espanyola cadascuna té un so i tira a favor del que més li paga. Entre tant de desgavell no saps mai a qui has de creure.
El periodistes d’Espanya,
s’arrimen al poderós
i es donen prompte manya,
pa fugir ben lluny del gos.
Escriuen amb bona nota,
sense dir la veritat,
quan els cou a qui els abona,
el que es fica dins del plat.