Manolo Blanco Sancho

Aquest any 2020 fa cinquanta sis anys que Manolo Blanco i Sancho (Xàtiva, 1939) va plantar la seua primera falla. Des de ben menut, «em vaig sentir atret per tot allò que tenia que veure amb els oficis artístics. És una cosa que em ve de família» (1), ja que el seu pare, durant els anys cinquanta, va estar estretament relacionat en la confecció de molts dels cadafals de l’època. Amb tot açò, i amb el fet que Josep Martínez Mollà tenia majors compromisos artístics en la ciutat de València, Manolo Blanco va agafar el relleu en plantar en la demarcació de la seua falla, «quasi sense adonar-me’n, en vaig veure amb poc més de vint anys fent una falla» (2). I així és com amb vint-i-cinc anys plantarà la falla Força o debilitat a la plaça de Tetuan amb l’extraordinari resultat d’aconseguir el primer premi. Aquella falla de 1964 va estar signada conjuntament pel propi Manolo Blanco i Esteve Arnau (3), tàndem que va perdurar durant cinc anys seguits amb la realització de les falles grans de la comissió Tetuan – Sant Francesc. La falla va estar realitzada en el taller de Ramon Morell i van estar assessorats en tot moment per Josep Martínez Mollà, al qui Manolo Blanco considera el seu mestre, tot i que tenen la mateixa edat (Navalón i Barberà, 2009: 132). En aquesta primera etapa, l’artista xativí compagina la realització de falles amb la feina de venedor ambulant, tasca que hi farà pel matí.

El 1966, a part de fer la falla gran de la seua comissió, farà la seua primera falla infantil a la plaça del Mercat, que duia per lema Personatges de televisió i que va aconseguir el primer premi (4). Quant a les falles infantils, Manolo Blanco n’ha realitzat molt poques, ja que a part de l’esmentada només en plantarà tres més a Xàtiva (Tetuan, 1974 i 1975 i Sant Jaume, 1977), així com les dos primeres falles signades pel seu fill (Raval 1978 i 1979) que, com veurem, estarien realitzades per ell. A més a més, cal afegir tres més plantades a Alzira (Pintor Andreu, 1977 i Plaça Major, 1984 i 1985).

Arriba un moment en què Blanco ha de decidir si allò de fer falles continua sent una afició o prendre la decisió de dedicar-se professionalment. I com és conegut per tots, pren la decisió de fer falles i, a part de fer la seua falla de Tetuan —realitza la falla durant onze anys seguits (1964-1974)—, comença a fer-ne per a altres comissions com les de la plaça Enríquez (1970 i 1971) i Sant Jordi (1971 i 1972). Durant aquests primers anys les falles les realitza, en primer lloc, en uns baixos comercials al costat d’on estava la Música Vella, per després passar a uns antics magatzems ubicats a la plaça del Pintor Guiteras. La major part de les falles, però, les ha realitzat al taller que tenia al carrer del Forn del vidre.

L’any 1973, amb la falla plantada al barri del Carme que duia per lema Els que fan l’agost, Manolo Blanco aconseguirà el primer premi i serà el preludi d’una etapa que ha passat a la història de les falles de Xàtiva com l’època de l’hegemonia artística de Manolo Blanco. La seua bona tasca traspassa la Costera i algunes comissions falleres d’Alzira comencen a buscar-lo. És així com la falla General Asensio (5) confia en Manolo Blanco amb la realització del cadafal Xé quin món, el qual serà mereixedor del segon premi de la secció especial d’aquelles falles de 1974. Un any més tard, amb la mateixa demarcació, l’artista xativí aconseguirà el primer premi de l’especial amb la falla Velocitat. Es repetiria l’any 1977 amb A qui li pose el cascavell amb un merescut segón premi de la secció especial. Amb aquesta immillorable targeta de presentació, altres falles es fixaran amb el treball de Manolo Blanco i el voldran contractar. Pintor Andreu confiarà amb ell els anys 1977 i 1978 i General Asencio el 1980. A més a més, Manolo Blanco fa la seua única incursió a Carcaixent el 1981, ja que és contractat per la comissió de la plaça Major.

Mentres, a Xàtiva, a banda dels bons resultats artístics aconseguits a les demarcacions de J. R. Jiménez (1974 i 1975), Cid-Trinitat (1974), Ferroviària (1977) i República Argentina (1979 i 1980), cal remarcar l’extraordinària època amb la falla del Raval, on la supremacia de Manolo Blanco comença l’any 1976, ja que aconseguix cinc primers premis en sis anys. Amb Bruixeries s’enceta aquesta època sorprenent a tot el món, atès que la comissió no havia estat mai lluitant pel primer premi i, sobretot, per la qualitat artística del cadafal. No aconseguirà el premi amb La vanitat (1977) però si amb Ja som Europa (1978), Qui no corre vola (1979), Des d’Adam i Eva (1980) i Tems d’ahir, temps d’avui (1981). En aquestes falles l’artista ho dona tot i fa unes falles amb gran monumentalitat i bases molt completes, i té la capacitat de reproduir figures de Martínez Mollà de la secció especial de València com el Bou de 1978 i la carrossa i el Jaume I el 1979. En general, aquestes falles critiquen aspectes de la nova etapa iniciada amb la democràcia, el turisme, el futbol i temes locals del moment. L'estructura d'aquestes falles té un model similar amb un coronament bastant vertical però voluminós amb una o dues peces centrals estàtiques i sobre aquesta un altra en moviment. Les bases estant completament replegades i unides al voltant del cadafal.

No tenint prou amb les falles del Raval, Manolo Blanco obté dos primers premis més amb la falla de Molina – Claret, que s'estrena amb aquesta faceta, reportant-li a l'artista de Xàtiva sis primers premis consecutius. Realitza dos falles bastant distintes en la concepció artística. Amb la falla de la col (1982) realitza una composició a partir de grans volums i coronada per una peca en moviment que té continuat amb les del Raval. Amb la falla del xino (1983) abandona els grans volums centrant la vista amb el grandiós xino, falla molt recordada per aquesta figura. Destacar la gran lluita que hi havia durant aquestos anys per la consecució del primer premi atès el fort nivell dels cadafals, amb Antonio Grau plantant per a la falla de República Argentina o Andrés Martorell a la falla de Ferroviària, sobretot l'any 1980 quan van quedar empatades les falles de Raval i Ferroviària, on a la fi va guanyar la primera per antiguitat (Tortosa, 2007: 68).

A aquesta hegemonia de Blanco a la seua ciutat cal afegir els èxits a la població d’Alzira en la seua plaça Major amb els cadafals Les hores bruixes (1982), Els problemes de la vida (1984), Il·lusions (1985), Podria ser tot tant bonic (1986) i Còctel d’animalades (1987), on l’artista aconseguix tres vegades el màxim guardó de la secció especial.

Una de les decisions més importants de la seua carrera es produirà l’any 1984, atès que per raons econòmiques i professionals deixarà de plantar falles a Xàtiva. La seua producció artística s’escamparà per tot arreu de les comarques centrals valencianes. Aquestos set anys d’absència a la capital de la Costera, el treball de Manolo Blanco es veurà, principalment, a les poblacions d’Alzira, on continuarà plantant —afegir els cadafals de la Plaça Major de 1990 i 1991—, i Dénia, relació que s’inicia l’any 1984 amb la falla del Districte Centre, amb la sort d’aconseguir en aquesta demarcació el primer premi en sis ocasions, i que perdura en el temps fins l’any 2004, extensa època on ha plantat distintes falles a les demarcacions del Saladar (1989, 2002-2004), Baix la Mar (1995 i 1996), París Pedrera (1997 i 1998) i la nomenada del Districte Centre (1984-1994, 2000 i 2002). Cal afegir la població de Gandia, atès que plantarà la falla El Jardinet durant els anys 1987 i 1988 així com Raval (1994) i Lluís Belda (1994 i 1995). Entre les falles plantades a Gandia, cal destacar Els pecats actuals (Lluís Belda, 1994), amb el qual aconseguirà el primer premi de la secció especial. També cal destacar la presència de Manolo Blanco a Énguera, població que durant molts anys ha plantat la falla El Trampot (1981, 1986-1988, 1994-2006).

La tornada a Xàtiva serà espectacular, atès que plantarà aquell 1992 un majestuós dimoni com a coronament del cadafal Coses del dimoni (R. Argentina, 1992) amb la consecució del primer premi. Acostumat a vore en les falles de Manolo Blanco coronaments adquirits a altres artistes fallers, el dimoni serà una peça realitzada al taller del carrer del Forn del vidre, on Blanco sabrà treure-li molt de profit, ja que la mateixa falla va estar plantada anteriorment a Gandia, Dénia i Alzira, una mostra habitual dels artistes fallers d’una època on cal recordar que el cartó era la matèria principal en què confeccionar els ninots de les falles i el fet de practicar l’anomenat refrito, aquella tècnica de reproducció seriada a partir d’un motle d’escaiola principalment. A part de la falla República Argentina, amb la qual repetirà l’any 1993 el primer premi amb la falla Coses Nostres, també va plantar falles a Xàtiva al barri de Sant Feliu (1992), Raval (1993 i 1994) i Tetuan (1995-1997). Aquesta segona època de Manolo Blanco a Xàtiva finalitza el 1997, amb la falla plantada per a la seua comissió, la qual aconseguirà el premi del millor ninot i el primer premi de la secció primera amb la Jungla humana.

Aquesta parada, només d’un any, té el motiu de centrar-se en la seua primera falla d’especial a València. A la fi de segle, Manolo Blanco va encetar una nova època en la seua vida professional d’artista faller, uns nous exercicis fallers que contrastaven amb tot allò fet fins el moment. Plantarà la seua primera falla al cap-i-casal en un lloc conegut pel seu fill amb els màxims èxits de la secció especial infantil. La comissió de Sueca – Literat Azorín confiarà, aquell any de 1998, en el ja veterà artista faller xativí, el qual plantarà La culpa la té el dimoni, una falla que aconseguirà el cinquè premi. El seu taller mai havia assumit un encàrrec tant gran, això que estava a acostumat a grans volums, i ho va resoldre d’una forma excel·lent, disposant d’un gran equip —cal destacar la figura d’Andrés Martorell—, que Manolo Blanco va saber dirigir perfectament. L’èxit del cadafal va fer que falla i artista renovaren un altre any. La proposta de 1999 va ser No cal inventar-la, estava inventada, la falla anomenada del carro, que va aconseguir una extraordinari tercer premi.

Aquell any 1999, a part de realitzar la falla de Sueca-Literat Azorín va tornar plantar a Xàtiva, a la plaça de Sant Jordi amb el cadafal La culpa la té el dimoni, amb la qual aconseguirà el primer premi de la secció especial, una situació que repetirà l’any següent amb Pastorejant.

L’any 2000 deixava aparcada l’experiència de treballar a la secció especial de València i es preocupava amb les falles plantades a Xàtiva, Dénia, Énguera i València, amb la falla de Aras de Alpuente. També, l’any 2001 serà bastant significatiu, en el qual plantarà tres falles a Xàtiva, lloc on aconseguirà per tercera vegada consecutiva el primer premi de la secció especial amb Els pecats actuals (R. Argentina). I els triomfs no seran només a casa pròpia sinó que a Torrent, ciutat on debutava, aconseguirà el primer premi de l’especial amb la falla Qui té la culpa (Ramón y Cajal). Aquest any completarà la seua producció amb falles fetes per a Énguera i Cullera, on en aquest darrer lloc plantarà per primera vegada, i única, al barri del Raval. L’any 2002 Manolo Blanco repetix triomf a la seua localitat amb Xàtiva en Flames (R. Argentina), amb el fet d’aconseguir el desseté i darrer premi de la secció especial. Destacar les falles plantades per a la comissió de Molina-Claret els anys 2003 i 2004, en les quals deixa bona empremta del treball de l’artista faller.

Dels darrers anys cal destacar les altres dos incursions en la secció especial de València, amb la falla de Malva-rosa l’any 2005, la qual duia per lema Conte contat ja s’ha acabat i, la falla de l’any 2006, una altra vegada amb la comissió fallera de Sueca – Literat Azorín, en la qual aconseguix un setè premi. Respecte a la realització d’aquesta falla, Manolo Blanco havia estat criticat perquè es deia que quan va arribar a València les falles que plantava eren de feia vint anys. Sobre la falla, que duia per lema En temps primaveral, s’altera el corral, l’artista deia que  «está realizada íntegramente en corcho, hay que estar al día» (6). Cal destacar que aquell 2006 Manolo Blanco tenia 66 anys i ja podria haver estat jubilat. Comentava en una entrevista que «si continuo quizá es porque… me gusta la mala vida. No pienso en retirarme sino todo lo contrario: a seguir dando guerra» (7).

Sembla que s’ho va pensar millor i va decidir tancar les portes del seu taller faller, aquelles que s’obriren per última vegada per traure les peces d’aquesta falla de secció especial a més de les falles El Trampot d’Énguera i de Tetuán-Sant Francesc, aquella plaça on es va iniciar com artista faller quaranta dos anys abans, i que van posar fi a una trajectòria immillorable i plagada d’èxits, amb la realització de 131 falles, 55 d’elles a Xàtiva (Veieu Taula I). El bon ofici i el seu tarannà l'han portat a aconseguir el palmarès més impressionant que ha pogut obtenir cap artista faller xativí: dèsset primers premis de secció especial o absoluts a Xàtiva, huit primers premis a Dénia, quatre primers premis de secció especial a Alzira, un primer premi de secció especial a Gandia, un primer premi de secció especial a Torrent i les quatre incursions en la secció especial del cap i casal, on cal destacar el tercer i cinqué premi amb la falla Sueca – Literat Azorin, així com la signatura de nombrosos ninots indultats, onze d’ells a Xàtiva.

(1) “Manolo Blanco, quaranta anys d’artista faller”, entrevista a l’artista xativí apareguda al llibret de la falla Molina–Claret de l’any 2004.

(2)  Ibíd.

(3) Esteve Arnau Gómez (1934) va començar en el món de les falles amb l’artista Ramon Morell. Després dels cinc anys amb Manolo Blanco, Esteve Arnau continua fent falles uns anys més tard i compta amb l’ajuda de Vicent Albert Pérez, encara que Arnau signaria en solitari. D’aquest nou període coneguem quatre falles: Enríquez, 1972; Raval,1974 així com Raval, 1975 gran i infantil (Quilis, 2015: 64 i 65).

(4) Aquesta falla, l’única plantada aquell any, tindrà el privilegi de tancar una època de comissions falleres gestionades per xiquets. A la ciutat de Xàtiva ja no es veuran falles infantils de forma oficial, fins que el 1972, la comissió de la falla de l’Avinguda República Argentina cree la seua secció infantil i plante el monument faller Els picapedra. Com a curiositat, el president de la falla infantil era Alfonso Rus Terol (Tortosa, 2014: 361).

(5) La falla General Asencio és actualment la falla Camí Nou.

(6) “A la vejez, corcho blanco”, Moisés Domínguez, Especial Fallas 2006, Levante-EMV, p. 177.

(7) Ibíd.

Rafa Tortosa Garcia (Director d’El Verí del Foc)

Extracte de l'article publicat en el llibret de la Falla Selgas-Tovar de l'any 2020

Llistat de monuments i premis aconseguits

MONUMENTS PLANTATS A XÀTIVA