Detalls
Explicació del monument
Lema: Tarannà Otaku
Artiste: Que calor fa en falles
Dokusha és una jove que visita un monument faller per primera vegada. Se sorprén, però no entén quin significat tenen els versos i les figures ni quina funció tenen. Té sort i es troba amb una persona que ha acabat de posar l’últim cartellet. Se li acosta i li pregunta.
—Bona nit, jo sóc Dokusha. És la primera vegada que visite una falla i m’agradaria saber què conta. M’ho pots explicar?
—Clar. A mi em diuen Kataribe. Vaig arribar ací fa molts anys i vaig quedar encisat amb aquesta festa. Què vols saber?
—Quan mire aquesta falla, tinc la sensació que no és només un monument. Sembla un relat, una manera d’explicar coses que va més enllà de les figures. És així?
—Tarannà otaku naix d’una voluntat concreta: construir una falla amb discurs. Un monument que no sols faça referències a Orient, sinó que articule un relat coherent sobre el diàleg entre cultures, el pes de la tradició i la convivència entre passat, present i futur.
—I aleshores, no és només decoració? No és sols estètica japonesa?
—No. Des del primer moment concebem la falla com una reinterpretació fallera de l’imaginari oriental, especialment japonés, filtrat per la nostra manera d’entendre el món. No representem el Japó tal com és, sinó tal com el veiem: amb admiració, curiositat, ironia i mestissatge. Amb aquesta idea clara, la comissió parla amb l’artista. Cada escena ha de respondre a un concepte. És com un diàleg entre escenes i després fem una crítica d’allò que volem canviar amb aquests versos. —Kataribe li mostra la carpeta que porta a les mans.
—Un relat? Com si cada ninot contara una part de la història?
—Exacte.
Silenci breu. Dokusha camina junt a l’escena central, acompanyat pel nou amic.
L’ESCENA CENTRAL
—Al centre del monument s’alça una figura femenina d’inspiració japonesa, sota la protecció simbòlica d’una pagoda. Ella és la tradició. L’arrel cultural. En braços, sosté una xiqueta: el futur, la transmissió, la continuïtat.
—Tradició que abraça el futur… —Dokusha reacciona colpida.
—La cultura no és estàtica. Es transmet i es transforma. Es projecta cap endavant.
Per això la pagoda, el sol naixent, l’estructura arquitectònica. Tot reforça l’origen i la identitat. La composició és serena, però poderosa. És el nucli simbòlic del conjunt. Tots dos caminen al costat del monument i troben una altra escena.
TRADICIÓ I PRESENT
—Mira, al voltant, hi ha contraremats que parlen de convivència. Una dona robòtica que ve del futur, Son Goku, un samurai clàssic. Figures que comparteixen espai.
—No és una barreja estranya? —Dokusha mira atentament l’escena.
—No. Representa el món actual: tradició i tecnologia, globalització i llenguatges nous.
El que és antic i el que és modern no s’exclouen. Es complementen —li respon Kataribe.
—Però els versos no diuen això —s’estranya la jove.
—Eixa és la gràcia. La sàtira fa que la història clàssica que representen es barrege amb els problemes del present —li respon el xic, amb satisfacció, abans d’avançar cap a una altra escena.
NATURA I SIMBOLISME
—Ací tenim tot el que envolta la figura central, sembla que el monument respira calma. Grans ossos panda, un pont sobre un llac, un pescador pacient, i un ocell tranquil, és una grua. El gat de la sort vigila com a protector i auguri.
—Harmonia… equilibri… —Dokusha absorbeix cada paraula.
—Sí. Un contrapunt seré davant escenes més dinàmiques.
—Deixa’m que llegesca els cartells. M’intriga saber què heu posat.
—Dokusha s’acosta a la corda que tanca la falla per a llegir amb claredat.
Visk-Ert i Nu-kli An-tic
són aquests ossos panda
que, punyents com un pessic,
a l’Ajuntament donen la llanda.
Amb paciència oriental,
Nu cli suporta que li pixen el portal.
Ert aguanta ja prou fart
la qüestió de la inseguretat.
A la Fira ja no hi ha novetat.
Beatles i xinesos portà la Maria.
O espavila amb trellat
o haurà de recórrer a la IA.
Serà qüestió d’acudir a la robòtica
i dissenyar un programa atractiu
per no abandonar Xàtiva a l’estiu
davant tanta decisió caòtica.
Colònia felina, problema etern,
gats tan rodons que fan por al carrer.
De tant pinso i menjar sense mesura,
han perdut la vergonya… i la figura.
La piscina de les Pereres
ja és patrimoni de la humanitat.
Han tancat les més properes
i ara sembla un mercat.
Entre colzes i flotadors,
banyar-se és quasi un favor.
Venim posats de banyadors
i eixirem amb més calor.
KARA-O-KE FALLER
—Però la falla no oblida el seu esperit irreverent. Pokémons personalitzables, figures híbrides, situacions impossibles. —Kataribe somriu.
—Una jove dibuixa mons impossibles. Al seu voltant, Mazinger Z, el Mestre Tortuga, Son Goku i d’altres prenen forma. És el poder de la imaginació. El mateix que fa possible una falla: crear allò que abans només era idea.
—Que guai! És com si el monument somniara.
—Continuem. Tirem endavant. La següent escena és més tranquil·la i emocional. Anem.
ELS MENJARS
—Arribem a l’escena gastronòmica, la què uneix cultures. Sushi, wasabi . Fem jocs de paraules i humor. I al centre l’arròs i d’altres menjars típics.
—L’arròs! Un menjar tan important per nosaltres i que compartim?
—Sí. Un pont subtil entre dos pobles que cuinen i viuen de maneres diferents, però paral·leles. Vine, mira, també retem un homenatge als iaios: el respecte profund a la gent gran.
—Que bé! Sempre hi ha persones que hem de recordar, la família sobretot. Fem via. Anem cap a la pròxima escena, t’agradarà més.
Proliferen per tota la ciutat
llocs de menjars orientals.
No et pots fer un plat combinat
si no te’n vas a Canals.
Ací tenim el moment
en què l’autora delira:
“Ací el tinc, quin pensament!
serà el premi de la Fira!”
El jurat va ser franc:
no volem deliberar.
Decidiren sense reflexionar:
guanyarà el quadre en blanc.
El Consell ha actuat com Mazinger Z.
No hi haurà diners per al CRAC
i els jutjats a la quinta punyeta.
A tots dos els han pegat un bon bac.
A mi no em sembla normal
veure com s’incorpora
el fill de la regidora
a la policia local.
Açò ja no hi ha qui ho pare:
per un fill què no farà una mare?
Per arribar a policia local
res com tenir una mare concejal.
A l’Orient els ancians són venerats,
ací els volem ben engatussats,
entre sopars i saraus de jubilats,
per tindre els vots ben amarrats.
CRÍTICA LOCAL
—En aquesta solem criticar el que pensem que no és correcte. Per exemple que de sobte, els ressalts del carrer esdevenen epopeia. Un drac que escenifica una barreja que no ens pareix bé de l’organització de les falles i altres destarifos . La molèstia quotidiana es transforma en sàtira.
—Ah! Mira també tenim per als de casa. —Dokusha s’ha sorprés.
—Sempre! La mirada fallera és crítica i irònica. —El jove riu.
—I aquest bou volant catxerulos de partits polítics? És clar el que ací es critica.
Kataribe continua rient, una declaració d’intencions: barregem mons, trenquem expectatives. La falla no copia una cultura: la interpreta. Mira, vine i veuràs l’escena següent. Mira l’alcalde fent de tiktoker .
—Que original el camaleó d’origami ! Un animal que s’adapta a qualsevol situació canviant de color.
—Clar, d’aquests sempre n’hi ha. Llegeix els versets i veuràs.
De la plaça Josep Barberà,
sabem que l’ajuntament no contestarà.
De manera que, una altra vegada,
donarà la «respuesta per callada».
No és rara l’actitud
del nostre Ajuntament,
davant la nostra sol·licitud
de dedicar al nostre president
la plaça on plantem el monument.
Els amics del locutor
no estigueren encertats.
Desitgem amb molta ardor
que enguany siguem premiats.
La cultura del sol naixent
és la de la segona tinent,
que a l’Instagram posa tot el que fa,
però de forment, ni un gra.
L’alcalde de la ciutat
vol ser periodista.
Igual fa un vídeo d’actualitat
que et fa una entrevista.
Alguns pensen que és malbaratar
el temps que dedica a gravar.
Si està pensant en la pantalla
no podrà donar la talla.
Beltrán ha sigut l’autora
de posar els contenidors per illes.
Ai, Maria, tu sí que perilles
per a seguir com a regidora!
D’àrbitre, clavari i president
a candidat d’un partit d’Ontinyent.
Amb més colors que el camaleó…
ja ha fet de tot el gatxó.
De president del món faller
a llevar-li el bastó a Roger.
Si és que el poble l’elegeix
al candidat de Xàtiva ens Uneix.
Aquest bou simbolitza
qualsevol sofert votant,
a qui els partits fan la guitza
quan els comicis es van acostant.
SHABUYA CROSSING
—El recorregut es completa amb una escena que uneix història i contemporaneïtat del famós encreuament de Shibuya a Tòquio. El pas constant de persones simbolitza el món globalitzat, on passat, present i futur conviuen sense pausa.
—Un món que no para, però recorda.
—És impressionant! Mires cap on mires, al voltant de la falla viuen un munt d’històries i personatges. —Dokusha mira cap a dalt i veu altres elements que acompanyen el cadafal.
—Cada figura sembla avançar, com si tinguera pressa, però cap sap exactament cap a on va.
—Potser això és Shibuya —respon Kataribe—: un lloc on tots caminen alhora, però cadascú amb el propi temps.
—Entre neons i ombres antigues, la memòria també travessa el pas de zebra. I la falla, com un semàfor etern, ens obliga a aturar-nos i mirar.
—Aquest encreuament també simbolitza quan les idees municipals xoquen entre elles i acaben fent rotonda sense eixida. —Com aquesta plaça —diu Dokusha amb mig somriure—, tan difícil de transitar com de gestionar. Potser per això volíem canviar-li el nom i dir-li plaça Pepe Barberà, a veure si així algú trobava finalment l’eixida correcta.
Els semàfors van desajustats
en aquest pas de vianants.
Acabem tots marejats
pel roig i verd dissonants.
Si baixes per Carlos Sarthou
i travesses República Argentina,
no es coneix a ningú
que arribe directe a Molina.
Quina barbaritat
tant de pas elevat
que l’Ajuntament ha col·locat
per tota la ciutat.
Heu vist el que han instal·lat
per totes bandes de la ciutat?
El pas de zebra elevat.
Cal tenir poc trellat.
EPÍLEG
—Ja estem al final. Tarannà otaku es presenta així com un projecte pensat, desitjat i compartit. La comissió defineix una intenció clara i l’artista la transforma en volum, color i sàtira. El resultat és una falla que es llig, que es recorre i que es pensa, fidel a l’esperit crític i creatiu de la festa.
—Ara ho entenc. No és només una falla, és un relat en tres dimensions. El públic el recorre, el llig i el pensa.
—Cada escena és com una vinyeta —diu Dokusha—, plena de revoltes, metàfores i mirades punyents, però amb suavitat.
—Això és la sàtira —respon Kataribe—: fer somriure mentre et fa reflexionar, com un haiku que amaga foc.
—I el Japó ací no és només estètica —continua Dokusha—, és disciplina, cultura i respecte per la tradició reinterpretada.
—Exacte. Com el monument. Cada any és distint, però igual en l’ànima.
—I quan arribe el foc? —el semblant de Dokusha canvia.
—No passa res. El relat canviarà de forma, però no desapareix. Així, any rere any. —Kataribe li dóna un dels cartells que havia repetit la impremta.
—Oh, gràcies. Ha sigut una experiència enriquidora. Tot el que he vist i sentit ací m’ho guardaré per sempre. Fins i tot aquest vers —diu Dokusha, llegint en veu baixa—: Entre cirerers riu la tradició, la sàtira dansa sota el fanal, si el poble riu, l’esperit és real, Japó i falla, una sola cançó.
—Ha estat magnífic poder-te explicar la nostra falla. I ara què vas a fer?
—On he d’apuntar-me per a ser fallera?