Detalls
Explicació del monument
Lema: Ball de màscares
Artiste: Palacio i Serra
PRIMER ACTE
Venècia, hivern de 1880. La ciutat era un espectre de marbre i aigua, vetlat per una boira que esmorteïa el so de les campanes. En el gran Palazzo Iserra, un edifici d’una bellesa exquisida, se celebrava el ball de màscares més exclusiu del carnestoltes. Entre els convidats, Phileas Fogg, un aventurer intrèpid que va fer un alt en el camí en el seu viatge per a conéixer les 80 millors festes del planeta relacionades amb el foc.
Havia sigut convidat pel comte di Ravelli, un ancià col·leccionista que havia promés revelar el secret de La Màscara de la Dama del Silenci, una màscara llegendària que, segons es deia, guardava la clau d’una antiga traïció. La valuosa peça descansava, solitària, dins d’una vitrina de cristall al costat del gran fumeral del saló.
El saló principal estava dominat per un colossal rellotge astronòmic, una meravella mecànica del Renaixement. Els seus engranatges i contrapesos giraven amb una hipnòtica lentitud. El comte, amb un somriure enigmàtic, havia fet broma a l’inici de la vetlada: «En aquesta casa, fins el temps és un espectacle».
Entre la multitud emmascarada, un grup de personatges destacava per les seues peculiaritats:
El Bufó Suprem: En el centre de la sala de ball, un home alt i carismàtic amb una elaborada disfressa d’arlequí real, portant un ceptre rematat per un sol daurat. La seua autoritat era palpable, i tenia un somriure una miqueta estrany.
La Dama de la Lluna: En una de les escalinates, una dona de bellesa aristocràtica i pentinat impossible, la màscara de la qual evocava una lluna creixent. El seu enorme ventall de nacre es movia amb un llenguatge propi.
Els Bufons Acròbates: Un grup de tres o quatre figures àgils i nervioses que voletejaven al voltant del Bufó Suprem. Les seues piruetes i riures semblaven espontànies, però les seues mirades eren agudes i coordinades.
El Trobador: Al peu de l’escala, un músic de baixa alçada tocava un llaüt amb aire distret. La seua aparent humilitat li feia quasi invisible.
A mitjanit, mentre l’orquestra interpretava un minuet, el gran rellotge va començar a donar les campanades. Just en la tercera campanada, un espetec metàl·lic va ressonar per damunt de la música. Els llums van parpellejar. L’enorme pèndol de bronze es va desprendre del seu ancoratge i, descrivint un arc mortal, es va estavellar contra el sòl, esclafant el comte di Ravelli en l’acte. Quan el pànic va remetre, tots van notar que la vitrina al costat del fumeral estava buida: la màscara de La Dama del Silenci havia desaparegut.
El Comissari Valerio, de la policia veneciana, va segellar el palau. Ningú eixiria. Reconeixent la ment excepcional de Fogg, li va pregar la seua ajuda. Per a l’anglés, l’assassinat era un problema de mecànica i temps, un trencaclosques que, sens dubte, estava disposat a resoldre.
La investigació va començar. El crim era una execució teatral que requeria una sincronització perfecta.
El Trobador, amb la seua oïda aguda, va ser la primera peça. Havia sentit un so anòmal just abans del colp: el grinyol d’un cable d’acer tibant-se, seguit d’un clic sec, provinent de la maquinària del rellotge.
Fogg va observar els Bufons Acròbates. La seua actuació va ser impecable, però en examinar el sòl sota la galeria del rellotge, va trobar una xicoteta taca de greix amb la petjada d’una bota d’un dels acròbates. Sens dubte, havien estat allà dalt.
L’atenció de Fogg es va centrar llavors en la comunicació no verbal. Va veure com la Dama de la Lluna, just abans de la mitjanit, havia tancat el seu ventall amb un gest brusc. En resposta, el Bufó Suprem havia alçat el seu ceptre solar un instant. Era un senyal.
En el clímax de la nit, Fogg va reunir la peculiar «cort» en el centre del saló.
—L’assassinat del comte —va declarar amb la seua calma habitual— no va ser un accident, sinó una conspiració tan elaborada com les seues disfresses.
Es va dirigir als Bufons Acròbates.
—Vostés, amb la seua agilitat, van sabotejar el mecanisme del rellotge, instal·lant un cable per a alliberar el pèndol.
Després, es va girar cap a la Dama de la Lluna.
—Vosté, senyora, va donar el senyal per a l’execució.
Tots dos van quedar gelats, havien sigut descoberts.
—Però vostés només eren els peons —va continuar Fogg—. La ment mestra, el rei d’aquesta partida, és aquell que es beneficia del silenci del comte i de la desaparició de la màscara. Aquell que ha dirigit aquesta funció des del centre de l’escenari.
Totes les mirades es van girar cap al Bufó Suprem.
—El secret ocult en la màscara de La Dama del Silenci no revelava una traïció de la família Ravelli —va explicar Fogg—. Revelava que el seu propi ducat, senyor, va ser fundat sobre una mentida. Que el seu llinatge és il·legítim. El comte di Ravelli ho sabia i planejava usar eixa informació per a arruïnar-li. Per eixa raó va vindre al ball. Per a silenciar el seu passat per sempre.
El Bufó Suprem es va llevar lentament la màscara, revelant el rostre del Duc de Milà, un poderós rival de Ravelli. Un somriure fred es va dibuixar en els seus llavis.
—Impressionant, senyor Fogg. Ha revelat la meua xicoteta obra de teatre. Em descobrisc davant la seua habilitat.
Mentre era arrestat al costat dels seus còmplices, la Dama de la Lluna es va girar cap a Fogg, i amb una veu a penes audible, li va llançar la seua última daga:
“A Venècia, senyor Fogg, ningú es lleva la màscara del tot. Ni tan sols vosté.”
EPÍLEG
Després de diversos mesos, Phileas Fogg en la seua cerca per conéixer les millors 80 festes del foc va fer una parada a Xàtiva, això sí, amb el record del ball mortal
que continuava molt present en la seua memòria. Quan va descendir del seu zepelí casualment va coincidir amb la co-
missió de la Falla Ferroviària i els va proposar un gran repte.
—Dames i cavallers —va dir, mostrant un gran entusiasme—. Vull proposar-los si seria possible que alçaren un monument faller en la Baixada de l’Estació en memòria de la meua última aventura veneciana. Es tracta d’una història d’una conspiració que vaig presenciar i que, a més, vaig poder resoldre afortunadament.
Fogg va descriure minuciosament tots els personatges: el Bufó Suprem, els acròbates, la Dama de la Lluna i el Trobador. Davant la passió amb la qual descrivia els fets es va sentir una veu des del fons.
—Per descomptat! El monument es dirà Ball de Màscares! –va aportar el responsable de monument de la falla dels ferroviaris-. Representarà la jerarquia de l’engany i la cort de criminals disfressats. Una al·legoria de com el poder es disfressa baix màscares moltes vegades inversemblants.
Entusiasmats per la idea, la comissió va proposar al taller de Palacio i Serra la idea de Fogg. Els artistes, captivats per la potència visual i narrativa de la història, van acceptar l’encàrrec. I així, El Ball de Màscares va ser esculpit en cartó i fusta, destinat això sí, a cremar-se el dia 19 de març.
Certament, aquest últim detall va ser un aspecte que Fogg mai va poder entendre. Com era possible que una obra d’art tan majestuosa i bella acabara sent pastura de les flames? Malgrat les contínues explicacions que li donaven els fallers I falleres continuava sense entendre-ho. I més encara quan li van dir que el sentit d’una falla era sobretot el de crítica local que li van passar a descriure en la segona part d’aquesta història…
PRÒLEG
Benvinguts a la gran festa,
al Carnaval més selecte,
on la mentida és recurrent
i la veritat, un defecte.
No estem en plaça de Sant Marc, senyors,
ni açò és el Gran Canal,
açò és la Xàtiva del renaixement,
i els actors ho fan quasi tot malament.
Mireu quins vestits de luxe,
quina elegància i finura!
Mentre el poble, que es prepare,
pagant la nova factura.
SEGON ACTE
CAPÍTOL 1
L’ALCALDE VIOLINISTA
Ací tenim al mestre,
tocant el violí encantat,
mentre Xàtiva, té el pressupost ajustat.
És Roger, el nostre Duc,
que amb la vara i el somriure,
ens ordena com hem de viure.
Toca la melodia fina
de “tot va bé, tot va bé”,
però la gent que camina
veu forats en el carrer.
Molt d’Instagram i de foto,
sempre buscant el “m’agrada”,
mentre tenim mitja Xàtiva bruta, trista i trencada.
Ell toca música clàssica,
mentre el comerç agonitza,
i la neteja, que és bàsica,
sembla que no es realitza.
CAPÍTOL 2
LA GÓNDOLA DE L’OPOSICIÓ
I a la gòndola,
qui va navegant sense remar?
És l’oposició,
que no sap on atracar.
Allí va Marcos Sanchis,
mirant l’alcaldia de lluny,
diu que açò és un paradís
de desastre i de ferum.
Crida molt des de la barca:
“El castell cau a trossos!”,
però Roger, que és qui marca,
no el fa ni cas i mai canviarà de màscara.
Volen agafar el timó,
però la corrent és forta,
i entre Vox i indecisió,
es queden tocant la porta.
Remen contra els elements,
fent sorolls cridaners,
però a l’hora de la veritat,
no tenen prous arguments.
CAPÍTOL 3
EL PONT DELS PACTES I ELS IMPOSTOS
Sobre el pont, quin merder!
Un ball ben complicat,
el soci que vol ser,
el que mana de veritat.
Xàtiva Unida apreta,
volent ser la consciència,
però al final, la pesseta,
és la que marca la tendència.
I atenció a la “careta”,
la que ens volen col·locar:
la taxa del fem,
que enguany ens farà plorar!
Diuen que “Europa ho mana”,
diuen que “és necessari”,
però buiden la butxaca,
del veí i del funcionari.
Molta màscara verda,
molt de “Sostenibilitat”,
però la ciutat està feta una merda,
i el rebut s’ha disparat!
CAPÍTOL 4
EL NOU XÈRIF DEL CONDAT FALLER
Dins la festa del Carnaval,
al nou xèrif ningú l’havia convidat,
però ell entra, tan normal,
com si fora el seu comtat.
Aplega al poble un foraster,
sense cap altre pistoler.
Al polsegós poblat faller,
on mana sempre la tradició,
ha aplegat un nou vaquer,
per a posar ordre i solució.
És Paco Sisternes amb bolquerets,
que arriba sense fer soroll,
amb el seu posat discret,
per a prendre tot el control.
Al “Saloon” de la Junta Local,
no s’ha vist cap duel al sol,
ni una baralla, ni un mal gest,
tot ha sigut un simple protocol.
Ningú ha tret el seu revòlver,
ni hi ha hagut tensió en l’ambient,
un sol nom per a resoldre
qui seria el nou president.
Del ranxo d’Abú Masaifa ve,
amb fama de ser home legal,
les comissions li fan la reverència,
en un procés sense rival.
Ara llueix l’estrela al pit,
de xèrif per a dos anys sencers,
el poble espera, mig adormit,
per a saber quins seran ara els seus senders.
Però entre la pols del carrer,
corre un murmuri ben clar:
“Quan la Gorrita tenia el poder,
on anaven els banderins a parar?”
La gent encara ho comenta,
entre cassalla i cacau,
que la llista de premiats
sempre queia al mateix cau.
Ara, en veure el nou xèrif,
també fill del mateix corral,
la plaça es pregunta, amb neguit breu:
“Tornarà el mateix ritual?”.
Que no siga que en la pols
de tant de cavall i tant trotar,
els jurats perden els ulls
i miren sempre al mateix corral.
El poble vol justícia neta,
no favors ni mans al sac,
que es premie sols l’obra ben feta
sense tracte de barracó tancat.
Si Paco ve a fer justícia,
que ho note tot el veïnat,
i que enmig d’esta pel·lícula,
no hi haja premi ja adjudicat.
CAPÍTOL 5
FIRA I FESTES
Dalt de tot, fent cabrioles,
els bufons de la gestió,
que ens venen amb peroles
per a la Fira i l’emoció.
“Més concerts i més “jarana!”,
criden des del cadafal,
mentre la gent té gana
d’un futur més laboral.
La Fira d’Agost és sagrada,
tapant forats i promeses.
Una setmana daurada
i després venen les despeses.
CAPÍTOL 6
EL BALL DE LES AMBICIONS
Mireu aquesta figura esvelta,
fent un ball, amb gràcia i primor,
amb la mirada ben alerta,
buscant un lloc encara millor.
No és un tango ni una sardana,
és la dansa de l’ambició,
el nostre alcalde, amb la seua gana,
té la vista en una altra estació.
Roger Cerdà, el duc de Xàtiva,
ja té prou amb la seua poltrona,
però el cor ja no el motiva,
si no hi ha una corona.
A la plaça dels Furs, la batalla,
cap al PSPV vol mirar,
i el castell perdrà la seua muralla,
perquè a València vol triomfar.
Entre el poder que tindrà,
amb un peu ací i l’altre allà,
la ciutat se n’adonarà,
que el seu duc la deixarà.
Amb el cap pensant amb un nou govern,
la política és un gran escenari,
mentre Xàtiva viu un dur hivern,
vol ser secretari.
Esperant el nou capítol,
amb el gest de qui vol volar,
de tant mirar el seu títol,
la ciutat ha d’esperar.
CAPÍTOL 7
EL BALL DE LA INDECISIÓ
Aquesta ballarina vol anar,
amb pas lleuger, sense trepitjar,
la mà esquerra per a donar,
i la dreta per no mullar.
És Xàtiva Unida en el govern,
amb el peu canviat i el cap ben clar,
entre la flor i el quadern,
no sap si cridar o callar.
Amb el PSPV, en la mateixa barca,
han d’aprovar el que no els agrada,
la taxa del fem ja ens marca,
una pujada ben salada.
Diuen que “l’aigua és nostra!”,
i que cal privatitzar,
però la factura mostra,
que el preu ha tornat a clavar.
Entre plom, fibrociment i pressions,
els socis de govern fan malabars,
amb tantes condicions,
semblen figures d’altars.
Amb el cap ple de bones idees,
però amb el vot ple de compromís,
la ciutat està feta a banderes,
i l’equilibri és un avís.
CAPÍTOL 8
EL VIGILANT RECLINAT
Mireu aquesta figura estirada,
amb aires de gran duc adormit,
és l’oposició encallada
que mira el caos i no el pateix.
És Marcos Sanchis, el líder popular,
que té el cos ple de fatiga,
viu d’observar i criticar,
però als xativins no els agrada ni una mica.
La seua tasca ja no és caminar,
sinó denunciar quants impostos hem de pagar,
i també el preu de l’aigua vol trobar,
però el govern el vol amagar.
Denuncia els radars de recaptació,
amb multes que volen carregar,
i el desastre de gestió,
i el Poliesportiu per arreglar.
Ell no ix del seu còmode lloc,
amb la mà estesa i el cap ben clar,
això sí, fent fotos ací i allà,
mentre el temps se li està esgotant.
CAPÍTOL 9
EL PACTE DE LA CORONA
Amb corones i gest de teatre,
acaben sempre amb el mateix final,
un pacte que es mou entre el gel i l’atzar,
la unió del govern municipal.
La Reina Amorós, amb punyal aferrat,
vigila el Duc que té al costat,
no siga que el pacte acabe malbaratat,
pel seu desig de Generalitat.
El Rei Cerdà, sempre amb l’espasa,
sap que el seu càrrec no és segur,
mentre la gestió ja no passa,
i el pacte pot arribar a convertir-se en un mur.
Tots dos van decidir la Fira,
amb les restriccions del control,
i la gent que ja està morta d’ira,
pels impostos i el seu dol.
Han d’aprovar el Palau faraònic,
milions que fan molt de mal,
un desafiament ben irònic,
mentre el carrer no està igual.
Dos reis que s’han de suportar,
per a no donar al PP el poder,
però de tant pactar i pactar,
ja no sabran ni què fer.
CAPÍTOL 10
LA DAMA DE LA DESPESA FARAÒNICA
Mireu quina Dama ha arribat,
amb el monyo alt i ple de vent,
és la despesa que hem generat,
i la paga tot el contingent.
Ella és la bruixa de la Hisenda,
que ens mira amb aires de superioritat,
la que no ens fa cap esmena,
quan cobra la taxa de la propietat.
Vesteix amb un vestit colossal,
tan gran com l’obra del Palau,
gastant un pressupost brutal,
amb tres milions que en farà molt de mal.
Tanta reforma, tanta ambició,
i el carrer amb problemes que fa por,
aquesta vella dama de gestió,
sols vol el nostre mal i la pitjor sort.
No sols és el fem que ens penja,
ni l’aigua que ens fa pagar,
és aquesta vella revinguda i roja que ens lliga,
amb rebuts que no ens volen llevar.
El seu riure és el so de les factures,
el seu gest, el de la mà que cobra,
deixant la gent amb amargues dures,
per culpa de la seua obra.
CAPÍTOL 11
LA CURSA DEL DEUTE
Mireu aquesta persona tan desordenada,
amb el gest de qui no vol parar,
amb la butxaca ja ben carregada,
fugint sense voler pagar.
Ella és l’ànima de la gestió,
que sap bé com fer-nos patir,
sense cap mena de comprensió,
els diners ens fa eixir.
Corre amb els diners de tots,
sense cap respecte i cap vergonya,
amb la confiança de milers de vots,
i el desengany que ens acompanya.
Busca l’amagatall secret,
on els diners poden reposar,
lluny de l’oposició i del llibret,
perquè no els puguen trobar.
Entre subvencions i desfetes,
l’home dels impostos va corrent,
deixant la ciutat feta varetes,
i el ciutadà sense un euro calent.
S’escapa ràpid, sense treva,
mentre la bossa no para de pesar,
és la gran despesa nova,
que ens faran a tots carregar.
CAPÍTOL 12
EL BUFÓ DE LA FACTURA
Al bell mig del ball de màscares,
amb el somriure ple de burla,
el Bufó ens destapa les cares,
i el nostre patir regula.
El xiquet som el poble sencer,
que tirem endavant amb molta fatiga,
perquè el Bufó amb la seua fam de poder,
amb els nostres diners juga.
Riu dels radars de recaptació,
riu de l’aigua i de les taxes,
i de la gran ambició del duc,
que ens deixa a tots en les brases.
Amb el vestit de colors,
i el gest de tirà rialler,
ens cobra sense por,
per la gestió que no vol fer.
CAPÍTOL 13
TITELLAIRE FIRER
Aquest titellaire sent un gran dolor,
per la caixa de la Fira que ha guardat,
ja no té cap esplendor,
tot el seu brillant s’ha acabat.
El titella representa la Fira de poca qualitat,
una Fira que s’ha de controlar,
per no parlar del Premi de Pintura que és un gran disbarat,
amb obres que fan plorar.
La zona dels firaires,
ja no ens dóna cap il·lusió,
venen coses molt precàries,
amb una tristíssima disposició.
La gent no vol gastar gens,
després del dia quinze que és la gran despesa,
ja no tenen cap altre interés,
sent la resta de la Fira una gran tristesa.
Amb tants de diners invertits,
i tants de milions pagats,
els espectacles han quedat petits,
i els visitants ja estan cremats.
NINOT D’EXPOSICIÓ
L’IMPERI DEL COBRAMENT
Mira quina estampa tan oriental,
sembla un conte de la Xina llunyana,
però és l’equip de govern municipal
preparant-nos la setmana.
La Geisha et mira amb delicadesa,
vestida de seda, tota elegant,
però atenció, quina sorpresa!
Mireu la màscara que té al davant.
No és un dimoni del Japó feudal,
ni un esperit que ve de l’infern,
és la taxa del fem, tot un repte fiscal,
el regalet d’aquest hivern!
“Això és Europa!” diuen a cor,
mentre el flautista toca la cançó,
ens venen la moto (i el motor),
que pagar més és la solució.
El músic toca per a distreure,
tapa les queixes amb el seu so,
mentre a Xàtiva ens fan creure
que els radars són per precaució.
Quatre-cents mil euros volen cobrar,
a base de multes i fotografies,
el dimoni riu sense parar
comptant els diners tots els dies.
Molta reverència i educació,
molta careta de “bon gestor”,
però al final de la funció,
pagues l’aigua, el fem i la suor.
Entre Xàtiva Unida i el PSPV,
ballen la dansa del pressupost,
i al ciutadà, que ja no sap què fer,
li toca pagar… i quin disgust!
EPÍLEG
Venècia s’enfonsa en l’aigua,
Xàtiva en la confusió,
que la flama caiga
i porte la solució.
Foc a les màscares falses!
Foc a la hipocresia!
Que es cremen les comparses
i torne l’alegria!
Que Roger solte el violí,
que l’oposició reme,
i que Xàtiva, a la fi,
sense caretes es beneficie!