Detalls
Explicació del monument
Lema: Per on passa arrasa
Artistes: Palacio i Serra
Escena central
La política,
per on passa,
com el cavall d’Àtila,
tot ho arrasa.
Però és un mal necessari
de la societat actual,
perquè quan falla el diàleg de diari,
ens ve la batalla campal.
La política es pot fer,
amb democràcia o dictadura.
Alguna cosa ha d’haver,
que organitze la societat immadura.
I ací tenim a Àtila
damunt del seu cavall Othar,
com a imatge de la política
que tots hem de suportar.
Àtila té a Ildico al costat,
dona d’ell i fràgil democràcia.
Sempre amb el mal de cap,
d’evitar la dictadura rància.
Ildico té al cap, el Coliseu Romà
on lluiten els gladiadors.
Uns defensant la democràcia
i altres enyorant dictadors.
Incendiaris de la ciutat
Com a autèntics dimonis,
es comporten en les xarxes socials.
Alguns incendiaris
propagant mentides demencials.
L’engany corre més que la veritat,
i s’escampa ràpidament.
Confon a la ciutat
i causa preocupació a la gent.
Alarmes sense fonament,
només per notorietat.
Una plaga que diàriament
ens ataca en l’actualitat.
Dimonis de la convivència,
que gaudeixen fent el mal.
Autèntiques flames de violència
de la societat actual.
Més incendiaris
De la ciutat, va incendiar els ànims,
l’abat de la Seu de Climent Bonafé.
Apropiant-se de terrenys i camins
dient: Això per a l’església ho agafaré.
Amb l’església hem topat,
agafar-vos les carteres.
Que en menys que ens arrapa un gat,
ens quedarem sense elles.
Arturo Climent va immatricular
8000 m² per a l’església.
Sòl públic que va agafar
amb molta benevolència.
De la nit al matí, amb dues mans,
per la cara de les sotanes.
M’embutxaque el Bellveret i voltans
perquè vull i tinc ganes.
Terrenys del poble,
que l’església s’ha apropiat.
Amb una maniobra poc noble,
que als veïns ha incendiat.
Diuen que ho va fer de “bona fe”
i volen que ens ho creguem de veritat.
Si ho arriba a fer de mala fe
es queda amb tot el terme de la ciutat.
Ara per a recuperar,
el que era de la nostra ciutat.
El clergat vol negociar,
i traure-li rèdit… al robat.
En lloc de demanar perdó pel pecat,
volen recompensa per l’acció.
Com si qui t’ha atracat,
tinguera dret a una compensació.
Tenda de campanya
Lluitant com a gladiadors
també estan els artesans festers.
Omplint la festa d’art amb colors,
sempre amb pressupostos austers.
Pressupostos ajustats,
materials a preus desmesurats.
Jornals a l’alça actualitzats
i acumulant molts rebuts impagats.
En una tenda de campanya,
acabaran vivint els artistes fallers.
Si el desastre ningú ho apanya
cada dia tancaran més tallers.
Cal cuidar les falles i la festa,
i als que ho fan possible.
El cadafal és qui la representa,
és de la festa, el menys prescindible.
Escena 1
Els polítics de l’oposició,
fan política fem que provoca fracàs.
No ajuden a la governació
i el seu suport és escàs.
Marcus, preparat i com un lleó,
espera fer-se amb l’alcaldia
i a l’ombra del panteó,
imagina regnar algun dia.
Rogertonio el centurió,
supera les dificultats diàriament.
Mentre Marcus, el lleó,
critica i posa traves contínuament.
Inventant faules i mentides,
per a desgastar al govern.
Cada setmana i tots els dies,
fan de la política un infern.
Cada ple és una baralla
entre govern i oposició.
Entre els dos hi ha una muralla
d’impossible superació.
I ací veiem les restes dels ossos,
el que queda després de la baralla.
Els veïns patim en els nostres cossos,
el comportament canalla.
Escena 2
Rogertonio i Amorpatra
mantenen una interessada coalició.
Ell, té del comandament la vara,
i ella, la clau de la governació.
Van junts a tots els llocs
com a matrimoni ben avingut.
I més amples que un palloc,
han fet de la discrepància virtut.
Governen la ciutat de Saetabis,
amb harmonia i il·lusió.
Controlant als adversaris
amb fermesa i decisió.
Lluitant contra el mal auguri
que alguns prediquen sense raó.
I contra les faules a diari,
que inventa l’oposició.
Escena 3
Al voltant del poder estan els savis,
que van redactar el pacte de govern.
Naxorum i Alfredus, els avis,
es van unir per no anar a l’infern.
Pacte en papirs signat
i sobre paper Xativí.
Que per a més categoria del regnat
es va rubricar al museu de l’Almodí.
Naxorum, els diners controla,
economia i hisenda depenen d’ell.
Una autèntica vidriola,
que custodia amb falç i martell.
Escena 4
Però per a incendi potent,
el que la J.L.F. va armar,
per a elegir president,
en una assemblea per a oblidar.
Amb una esperpèntica junta,
que va incendiar els ànims dels presidents.
La J.L.F. va reelegir a Cèlia com a presidenta,
davant el desconcert dels presents.
Cèlia es presentava a la reelecció
i Iolanda era l’aspirant al càrrec.
I en un canvi de guió,
qui va guanyar, renúncia amb fluix descàrrec.
Quinze a quatre va quedar la votació,
que augurava nova presidenta.
Però prompte va canviar la situació,
al renunciar Iolanda a ser regenta.
Els presidents en flames,
van eixir dient de la reunió:
— Si qui ha guanyat no té ganes,
que no s’haguera presentat a l’elecció.
Escena 5
L’emperador Alfredus Boluda,
ha fet un canvi radical.
De fer una oposició molt dura,
a veure-ho ara tot fenomenal.
Abans tot li semblava malament,
i a tot votava negatiu.
Ara que té poder a l’ajuntament,
tot li sembla positiu.
El dit gros, sempre el té mirant cap amunt,
en cada deliberació.
Quan abans sempre ho tenia a punt,
cap avall, en l’oposició.
Alfredus, controla teatre, memòria,
museus i cultura.
Però passarà als annals de la història,
per dirigir amb mà molt dura.
Escena ninot exposició
Àtila està pensant:
Què faig ací plantat,
després de ser convidat?
D’oldre el menjar passant
estic a punt de caure desmaiat.
Com «atiles» cabrejats
es van veure molts socarrats.
Quan van ser desplaçats
a l’última fila i plantats.
Es van encendre els ànims
el 21 de juny a la plaça de la Seu.
Quan van anar els xativins,
i es van quedar de peu.
En el record que es fa a la plaça,
de la Crema dels socarrats.
Cadires reservades havien massa,
per a destacats i amistats.
Compromisos amb autoritats,
i amb qui ha deixat de ser autoritat.
Una multitud de convidats,
i més d’un agregat.
Els veïns anònims de la ciutat
es mereixen un altre tracte.
I no veure-ho tot reservat,
quan arriben a un acte.
És com si des de l’ajuntament
et convidaren a menjar,
i tu, veient passar l’aliment,
només pogueres… el perol olorar.
La crema de Xàtiva
va ser molt sagnant.
La mort amb la seua dalla
va recórrer la ciutat caminant.
José Ramón Cerdà (Trellater)