Detalls
Explicació del monument
Lema: Art e Facte
Artistes: Què calor fa en falles
Hi ha gent que escriu poemes, canta una cançó o pinta un somni per expressar allò que no es pot dir amb paraules. Així, l’art esdevé transmissor d’emocions i sentiments. Submergir-se en qualsevol de les disciplines artístiques, com a mitjà d’expressió, et porta a descobrir l’ésser més interior, a superposar solucions als dubtes, a decidir quin camí prendre en el viatge de la vida.
Senda que es camina seguint les empremtes deixades per les emocions que les creacions pròpies han construït.
Els traços de color d’un quadre, la melodia d’una cançó dansada contra el vent, riure o plorar amb una pel·lícula, modelar formes, explicar històries o emplenar espais buits amb arquitectura forgen llampades de passió.
Representacions artístiques que es conceben com una cosa real; elements farcits d’uns valors estètics tangibles o sensorials. Imatges on veurem reflectits els nostres somnis i alguns inferns, però sempre, misteriosament, ens envoltarà amb aroma a màgia.
Art i Facte, els nostres maniquins de fusta, es converteixen, per art de màgia, en Argen i Tina, personatges els quals ens ajudaran a entendre el què, el com i el perquè de la nostra falla.
De què va la falla?
Les arts
Les arts, sublim manifestació de la creativitat humana, constitueixen el llenguatge refinat mitjançant el qual l’individu expressa la seua visió del món, les seues emocions més intrínseques i la seua perspectiva única. Arrelades en la recerca constant de la bellesa i la veritat, les arts comprenen un espectre divers que engloba la pintura, l’escultura, la música, la dansa, la literatura i més. Cada disciplina artística s’erigeix com un llenç singular, on l’artista imprimeix el seu segell distintiu, transcendint allò merament estètic per endinsar-se en l’essència mateix de l’experiència humana.
A través del mestratge tècnic i la sensibilitat conceptual, les arts capturen l’essència efímera de l’existència, encapsulant moments i emocions que altrament s’esvairien en la voràgine del temps. Així, les obres artístiques no només ofereixen un plaer estètic, sinó que també inciten a la reflexió, provoquen emocions profundes i, en última instància, serveixen com a testimoni etern de la capacitat innata de l’ésser humà per crear, innovar i explorar els límits de la seua pròpia imaginació.
De les arts va la falla que veus ací plantada. Veuràs com es detalla l’actualitat socarrada.
De belles arts va el monument, però amb sàtira i coneixement pinta les males arts dels polítics, dels quals hem de ser crítics.
El Quixot, ja cansat,
la candidatura s’ha deixat;
Amor l’ha substituït
i l’Odissea ha assumit.
Amb guix, pastel o cera
dels colors que vulgues triar,
o amb pinzell o llapissera,
els de XU volen pintar.
Torna de nou a manar
Maria Amor al consistori.
Ara podrà modelar
educació, dona i conservatori.
Prou feina se’ls aveïna
si és la seua voluntat,
netejar amb brotxa fina
l’herència de pèl de gat.
De pintor de brotxa grossa
és el quadre contemplat
de les caques de gos o gossa
que els carrers han inundat.
La pintura
En el nostre monument la pintura, manifestació artística noble, creix com un llenç on la imaginació es fusiona amb el color i la forma, creant una expressió única del món i la sensibilitat de l’artista.
En aquest context, com no parlar del mestre Josep de Ribera, pintor barroc espanyol, valencià i socarrat del Segle d’Or, les obres del qual reflecteixen un mestratge extraordinari en el maneig de la llum i l’ombra, així com una profunda introspecció en la condició humana.
Ribera, també conegut com l’Espanyoleto, transcendeix el llenç en plasmar no només la realitat tangible, sinó també les emocions i el misteri que dormen en les profunditats de l’experiència humana, deixant un llegat artístic que dialoga amb l’essència mateix de la pintura.
L’Ajuntament ha encomanat
del nou rei un retrat.
En despesa no s’ha reparat.
Bona pasta ens ha costat!
La pintura no està mal,
però el motiu no quadra.
Cal un homenatge reial
quan el record ens amarga?
Aquest Felip és el sisé
i de borbònica dinastia.
Giravoltat, el quadre del cinqué
recorda aquell infaust dia.
Una col·lecció de pintures
de reis al museu tenim.
Una sèrie de figures
que en mirar-les enfellonim.
Confon a la població
que un govern socialista
mostre tan gran devoció
per la pintura reialista.
Atapuerca és un jaciment
de l’home de Neandertal.
El grafiter és un pardal
que s’ha begut l’enteniment.
L’home de Neandertal
pintava a les parets.
Ara, algun criminal
embruta els monuments.
L’art era rupestre
quan no hi havia paper,
Descurat i maldestre
és embrutar el carrer.
Incivisme o art urbà?
Aquesta és la qüestió.
O ganes de fer la mà
empastifant la població?
Quan deteriores el patrimoni
fent pintades a la muralla,
eres de la pell del dimoni
i et traurem a la falla.
La literatura
Els escriptors pretenen emocionar perquè s’emocionen primer. S’emocionen amb històries personals, s’emocionen amb allò que els expliquen, s’emocionen amb allò que veuen. S’emocionen i volen transmetre esta emoció per dir alguna cosa, per interactuar amb el lector.
Es nodreixen de la vida. Shakespeare es va alimentar de faules, històries, converses de taverna i del caminar dels carrers. Cervantes dels llibres de cavalleria i de les seues experiències.
I així, la literatura, que s’alimenta de les passions, del que és fosc, del que és transgressor, del que és irrevocable, del que és utòpic, i, en definitiva, del que ens succeeix, protegeix la nostra identitat mantenint-se fidel a les nostres passions i preservant la memòria perquè sapiem qui som i qui vam ser.
En la nostra falla recordem, doncs, el flautista que va segrestar tots els xiquets d’Hamelín i no permetem que segreste els colors del nostre monument., perquè sense colors no hi ha emoció i sense emoció no hi ha falles.
Com el flautista afamat
s’emportà a xiquets i rates,
la Justícia ha condemnat
a corruptes i pirates.
Quan venen les eleccions,
el politics socarrats,
amb contes i narrations,
ens mantenen enganyats.
El príncep socialista
feliç ja no està tant.
Pinotxo el populista
amb vots el va acaçant.
C’s ha desaparegut
perquè el conte s’ha acabat
i Juanito, ben fotut,
a María ha criticat.
VOX ha aparegut
al conte municipal
i Compromís ha caigut
amb un bac descomunal.
L’escultura
L’escultura, com una falla, és l’alquímia de la forma, una expressió artística que modela la matèria amb mestratge per donar vida a la tridimensionalitat. En aquesta disciplina, l’escultor és un creador que, amb mans hàbils, transforma la pedra, el metall o l’argila en obres que transcendeixen la materialitat. Cada contorn és esculpit amb una intenció que va més enllà de l’aparença superficial, encapsulant l’essència i el significat en cada corba i relleu. L’escultura, com un diàleg tangible entre l’artista i la matèria, convida a la contemplació estètica, revelant la capacitat humana per esculpir no sols la pedra, sinó també la mateixa percepció de la bellesa.
L’escultura, com el cinema o la pintura, ofereix un mitjà singular per a la comunicació artística, transcendint les barreres del llenguatge i evocant respostes emotives. Cada obra, esculpida amb intenció, s’erigeix com a presència eterna que dialoga amb l’espectador, creant una connexió íntima entre la matèria esculpida i l’essència humana.
L’escultura ha triomfat
a la Xàtiva de Roger:
unes quantes ha instal·lat
a algun que altre carrer.
A la plaça del Trinquet
plantaren un angle trencat
i algun veí està calentet
perquè el castell li ha tapat.
Per Villacantó, arran de terra,
està la penca d’Armengol;
homenatge que dessoterra
el nostre passat camperol.
Hi ha també qui parla i diu
que a un monòlit hi ha un error,
perquè la frase és d’Espriu
i no de Raimon el cantautor.
Dels Villanueva el monument
a peces han anat furtant.
Una vergonya l’abandonament
de no anar-les reposant!
L’any passat a Fitur
presentaren un museu faller
consistent en fer un tour
amb ulleres com de ferrer.
Xàtiva al ciberespai…
Les nostres falles a Internet?
Si el MUF va massa a espai!
Ai, María! Quin sainet!
Intel·ligència artificial
per a les falles mostrar,
perquè el museu principal
encara està per acabar.
Computadores i ordinadors
son tan imprescindibles
com tenir polítics millors
que no prometen impossibles!
Per l’amor de Déu,
més invents no feu!
Obriu-nos ja el museu,
i el web ja el fareu!
Està molt bé la modernor,
si no la claves fins l’engonal,
bescanviant l’expositor
per intel·ligència artificial.
Un art plàstic és el monument faller.
No sabem si per l’art o pel plàstic.
Màquines fan ninots en sèrie al taller.
Així poc s’ajuda al canvi climàtic.
L’arquitectura
L’arquitectura és la poesia feta espai, la manifestació artística que fusiona la funcionalitat amb l’estètica per donar forma al nostre entorn construït. En aquesta noble art, els arquitectes no sols construeixen estructures físiques, sinó que també esculpeixen experiències sensorials i emocionals.
Cada edifici, des de la concepció fins a la materialització, és un testimoni de la creativitat humana, on la visió de l’arquitecte es tradueix en línies, volums i detalls que donen vida a la interacció entre l’home i el seu entorn. L’arquitectura, per tant, transcendeix la mera construcció per convertir-se en un diàleg entre la forma i la funció, enriquint les nostres vides i deixant una empremta duradora en la narrativa visual de la humanitat.
Un gran concurs d’arquitectes feren per arreglar Santa Clara, que no ha produït grans efectes, ja que no es veu res a hores d’ara.
I ara damunt la Diputació
no vol posar els diners,
perquè els amics de Mompó
de Raimon no volen saber res.
Ja pots posar-te a projectar
la millor arquitectura,
que si qui mana et vol xafar,
se t’ha acabat l’aventura.
Com que a Roger li falten dinerets
per a l’obra del CRAC acabar,
un pessic de 5 milions d’eurets
al ministeri ha hagut de demanar.
I encara li falta el jutjat
per a Santa Clara rematar.
Amb els de VOX està arreglat
perquè el van a torejar!
Relacionats amb l’arquitectura,
diversos assumptes candents
fan pujar la temperatura
de la política, per moments.
Xàtiva esclatà en flames
a causa de perdre el jutjat
de violència contra les dames,
que a Alzira se n’ha anat.
Com a un joc de construcció
de duració infinita,
Ajuntament i Educació
veuen el Pla de la Mesquita.
No rematen l’obra
perquè els preus han pujat,
sumint en la sotsobra
a famílies i alumnat.
La música
La música és la simfonia de l’ànima, llenguatge universal que transcorre a través de notes i ritmes, donant vida a l’emoció i elevant l’esperit humà. En aquesta expressió artística, s’entrellacen melodies i harmonies, teixides amb delicadesa, per invocar un viatge sensorial que transcendeix el temps i l’espai. La música, com a pintura sonora, té el poder d’evocar records, suscitar emocions profundes i connectar les persones a través de la ressonància única que troba en cada cor receptiu.
És el ressò de la humanitat, sonant en els racons de la història i jugant amb la diversitat de les emocions humanes. De les notes clàssiques a les innovacions contemporànies, cada gènere musical és una paleta de colors emocionals que pinta el llenç de l’existència. La música, com un xiuxiueig etern, ens convida a explorar la profunditat de les nostres pròpies ànimes i a compartir en la comunió universal de l’expressió sonora.
El conservatori Lluís del Milà
a Conselleria li’l volien traspassar.
Però amb ganes de fer la mà
la Conselleria va recular.
Nacho les mans es fregava
pensant en estalviar pessetes,
perquè no s’imaginava
que li tocarien les castanyetes.
Les famílies de l’alumnat
bramen pel descontent:
la matrícula no ha abaixat
per aprendre un instrument!
El conveni no ha servit
per complir amb l’acordat:
la Conselleria ha fugit
amb la música a una altra part.
Trista és la melodia
de la promesa incomplida.
Com que ho veiem cada dia,
tenim la política avorrida.
En relació a l’art de la música,
recordem El rock de la presó,
encara que no sabem quina acústica
deu tindre aquesta construcció.
El rock de la presó
és una adequada melodia
per assajar la bateria
fins a l’avorriment
en la cinquena galeria
del mòdul de corrupció
del penal de Picassent.
Els Zombies és una altra banda
de què es pot assajar una cançó,
per a pegar-los la llanda
a tots els de la presó.
La dansa
La dansa, expressió artística inherent a l’ésser humà des de l’antiguitat. La nostra arlequí no està interessada a ballar només per ballar, perquè per ella ballar és una expressió de la vida. Oblida el seu cos, que no és més que un instrument harmoniós que l’ajuda a sentir, comprendre i expressar els sentiments i pensaments de l’ànima a través dels moviments.
La dansa és el mirall que reflecteix allò que està sentint i el seu cos l’instrument que ens explica una història que no es pot narrar amb paraules. Avui, sens dubte, sent una emoció estrepitosa, l’emoció que tots sentim al veure que la dansa ja forma part de la nostra falla i de les nostres vides.
A casa del dolçainer
tots són balladors
i Marcos vol ser el primer
de tots els regidors.
A aquesta dansa s’entrega,
practicant el developpé,
i les urnes de vots carrega,
el candidat del PP.
Com Michael Jackson
vol Marcos Sanchis ballar
i amb molts vídeos sol
al govern criticar.
Tan li fa un contenidor
com un cadàver de rata:
la foto que penja l’opositor
a l’Ajuntament delata.
A ritme de pasdoble,
i aprofitant l’ocasió,
regidors en tragué el doble
però s’ha quedat a l’oposició.
Per a l’art de dansar
molt s’ha d’assajar.
Si pretens improvisar,
la pota vas a ficar.
Arts escèniques
El cinema, art magnífica i sublim, constitueix una expressió narrativa i visual que transcendeix les fronteres del temps i l’espai. És l’amalgama de la realitat i la fantasia, una simfonia d’imatges en moviment que captura l’essència humana amb plenitud. A través de la lent del director, cada fotograma és una pinzellada en el llenç de l’espectacle cinematogràfic, un mitjà que va més enllà de la simple representació visual, convertint-se en un reflex profund de la condició humana.
El cinema, com a poema en moviment, explora la complexitat de les emocions, desplega la màgia de la creativitat i desperta l’empatia de l’espectador. Les imatges, acompanyades per una simfonia musical o el silenci eloqüent, donen vida a històries que ressonen en la part més íntima de l’ànima. És una forma d’art que abraça la diversitat de perspectives, teixint narratives que transcendeixen fronteres culturals.
En la seua essència, l’expressió interpretativa enfront del públic, és un testament de la capacitat humana per imaginar, crear i comunicar. És un viatge sensorial que convida a la reflexió, la inspiració i la contemplació, una finestra a mons desconeguts i un mirall que ens mostra les nostres pròpies veritats. En cada acte, el cinema i el teatre ens transporta a un regne de possibilitats infinites, on la imaginació
i la realitat dansen en una harmonia sublim.
Pel que fa al seté art, el cinema,
Xàtiva no té cap problema,
ja que ha sigut el plató
d’un film de ciència-ficció.
Així és de tots sabut
que Xàtiva és com Hollywood,
ja que el passat mes de març
s’hi va rodar Star Wars.
Se’n van pujar al Castell
i hi van instal·lar el plató.
Hi eren Chewbacca, C3PO
i, potser, el comte d’Urgell.
En el Mont-Sant com a resort
s’estava Harrison Ford.
I, camuflant-se en el medi,
Obi-Wan Kenobi, Yoda i el Jedi.
És conegut que el teatre és un art
en què els actors que hi prenen part
s’han de canviar molt de roba
per eixir a escena amb una de nova.
La política és una faena
on per estar sempre en escena
alguns es canvien de jaqueta
encara que els vinga estreta.
Forasters vindran
que de casa ens trauran,
diu Ritxi de Maria Beltrán
pel canvi que ha fet tan gran.
Espectacular canvi de jaqueta
per anar-se’n de la dreta
i incorporar-se a les llistes
del partit dels socialistes.
Un expedient temporal es va aprovar
i en pandèmia el treball van regular.
A les empreses volien salvar,
un art era, a fi de mes, estalviar.
Els preus de tot han pujat,
el carro, mig buit ha quedat.
La cartera de diners s’ha buidat
i el cos com un glaçó s’ha gelat.
El circ
Ens acomiadem i sura en l’aire si el circ és entreteniment o se l’ha de considerar art.
Tema de discòrdia és valorar si els homes i dones que fan de pallassos, malabaristes, acròbates o mags fan interpretació artística i si els domadors que maltracten els animals o els faquirs i llançadors de ganivets que posen la integritat física en perill són artistes.
Valoreu vosaltres el que convinga i nosaltres, per art de màgia, marxem esperant haver deixat clar de què va la falla i desitjant que us hàgeu divertit amb aquesta explicació.
Allò que al circ fan no és art,
és el que opina més d’un descregut.
No pensen igual els qui en formen part,
tot i que els nanos els han crescut.
Jaume Noséquè